LA LLEBRE I EL LLEÓ
L’Elefant digué a Na Renart com podia fer que el rei morís i que ell fos escollit rei, veient que el rei era tan fort i tenia tan savi Consell, i,en canvi, Na Renart era tan petita i amb tan poc poder.
Li respongué Na Renart amb aquest exemple:
“En una terra succeí que totes les bèsties acordaren lliurar cada dia una bèstia al lleó, per tal que no les amoïnés amb la seva cacera i el lleó les deixés en pau. Cada dia aquelles bèsties s’ho feien a sorts i la bèstia a a qui li tocava, anava al lleó i el lleó se la menjava. Un dia succeí que la sort va recaure en la llebre, i aquella llebre trigà a anar al lleó tot un matí i 
no s’hi presentà fins al migdia, car temia morir. Això omplí d’ira el lleó, per tant com la llebre havia trigat i perquè se sentia afamat, i demanà a la llebre què havia passat. La llebre s’excusà i digué que allà a prop hi havia un lleó que deia que era el rei d’aquella terra i que havia provat de prendre-la. Això encara omplí més d’ira el lleó, que cregué que era veritat tot allò que la llebre li havia explicat, i li demanà que li mostrés aquell lleó. La llebre es posà al capdavant i el lleó la seguí. La llebre arribà a una gran extensió d’aigua, que era d’una bassa envoltada per tot arreu d’un gran mur. Quan la llebre s’abocà a l’aigua i la seva imatge i la del lleó s’hi reflectiren, la llebre li digué al lleó: “Senyor, veus aquest lleó que és a l’aigua i es vol menjar una llebre?” El lleó va confondre la seva imatge amb un lleó de veritat i saltà dins l’aigua per tal de combatre’l. El lleó morí dins l’aigua i va ser la llebre qui amb la seva astúcia l’havia mort.”
Ramon Llull, Llibre de les bèsties