EL BANDOLER
Era el segle XIX,
el seu nom Joan Serra,
bandoler per vocació,
el seu mot: “en Lapera”.
Li agradava la sang
ben fresca i ben nova
per ferides brollant
i embrutint la roba.
Se sentien cridar
a les víctimes boges
per la por i el dolor:
“Pietat, pietat!”
- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!
No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!
I poc a poc
va clavant-li punyalades,
el seu mot era “en Lapera”,
bandoler per vocació.
L’endemà,
davant la Verge del Carme,
hi ha un home que està pregant,
de dos ciris encén la flama.
I així,
per camins i muntanyes
se senten els forts crits
de la gent que en Lapera mata.
- No em mateu!
Jo tinc dos fills i una esposa.
Us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga!
No em mateu!
Us demano per ma mare.
- Reseu l’últim “crec en Déu”.
- Pietat, pietat!
I altra cop
la Verge té una pregària
i per l’ànima d’un mort
dos ciris ja tenen flama.
Però en Joan Serra
avui ja no ha tingut sort
dos soldats l’han agafat
i ara resta entre barrots.
I tothom de bon matí
veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit:
és l'última plegaria.
- Quan jo sigui ben mort
i penjat de l’alta forca
i defalleixi mon cor
i m’aneu a posar a la fossa,
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.
Ningú no ho va fer.