Textos

PRESONER

Desert d’amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s’haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;

ara em content de ço que em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son voler

sus mé, volent que en tal punt vengut sia;

però no em cur, pus hai fait mon dever

amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir

en esguard d’u qui al cor me destenta

e em fai tot jorn d’esperança partir:

com no vei res que ens avanç d’una espenta

en acunçar nostre deslliurament,

e mes que vei ço que ens demana Sforza,

que no sofir algu raonament,

de que llangueix ma virtut e ma força.

Per que no sai ni vei res al present

que em puixa dar en valor d’una escorça,

mas Déu tot sol, de qui prenc fundament

e de qui fiu, i-z amb qui mon cor s’esforça;

e d’altra part del bon rei liberal,

qui em socorrec per gentilesa granda,

lo qui ens ha mes del tot en aquest mal,

qu’ell me’n traura, car soi jus sa comanda.

Reis virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altra demanda,

mas que us record que vostra sang reial

mai defalli al qui fos de sa banda.

Jordi de Sant Jordi

__________________________________________

Colguen les gents ab alegria festes,

lloant a Déu, entremesclant deports,

places, carrers e delitables horts

sien cercats ab recont de grans gestes,

e vaja jo los sepulcres cercant,

interrogant ànimes infernades,

e respondran, car no són companyades

d’altre que mi en son contínuu plant.

Cascú requer e vol a son semblant,

per ço no em plau la pràtica dels vius:

d’imaginar mon estat són esquius,

sí com d’hom mort de mi prenen espant.

Lo rei xiprè, presoner d’un heretge,

en mon esguard no és malauirat,

car ço que vull no serà mai finat,

de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge

e per tots temps brota la carn de nou

e en son menjar aquell ocell mai clou,

pus fort dolor d’aquesta em té lo setge,

car és un verm qui romp la mia pensa,

altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,

e llur treball no es porà enterrompre

sinó ab ço que d’haver se defensa.

E, si la mort no em dugués tal ofensa:

fer mi absent d’una tan plasent vista,

no li graesc que de terra no vista

lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa

de perdre pus que lo imaginar

los meus desigs no poder-se complir,

e, si em cové mon derrer jorn finir,

seran donats térmens a ben amar.

E, si en lo cel Déu me vol allogar,

part veure a Ell, per complir mon delit

serà mester que em sia dellai dit

que d’esta mort vos ha plagut plorar,

penedint vós com per poca mercè

mor l’ignocent e per amar-vos martre,

cell qui lo cos de l’arma vol departre

si ferm cregués que us dolríeu de me.

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé

que es pot bé fer hom morir per amor:

creure de mi que só en tal dolor

no fareu molt que hi doneu plena fe.

Ausiàs March

_______________________________________________________________

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

penatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que del mirar mos ulls resten alegres;

i, al seu costat, estava una esmerla,

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il.lustre,

que pogués dir les llaors de tal perla;

i, ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

“Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

ab los ulls tal que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls, que em vullen dir

que ja no us plau

que jo per vós haja a morir”.

Roís de Corella
_____________________________________________________________________________________________

A UNA MOSSA GRAVADA DE VEROLA

Mala pasqua us do Déu, monja corcada,
Bresca sens mel, trepada celosia,
Formatge ullat, cruel fisonomia,
Amb més puntes i grops que té l’arada.

D’alguna fossa us han desenterrada
Per no sofrir los morts tal companyia,
Quan eixa mala cara se us podria
I estava ja de cucs mig rosegada;

Però si sou de vermes escapada
Perquè siau menjar de les cucales
(Que de mal en pitjor la sort vos porta),

Mantinga-us Déu la negra burullada (granellada)
I adéu-siau, que em par que em naixen ales
I em torno corb, després que pic carn morta.

Francesc Vicent Garcia

_____________________________________________________________

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE