CANÇO DE FER CAMÍ
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
M. Mercè Marçal
CANÇÓ DE SUBURBI
M’agrada l’horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d’aquest paisatge indiferent.
I em plau l’estona virolada:
gent d’amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.
I l’home humil que a l’aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l’espardenya
i el farcellet i el vestit blau.
Aquí jo veig que el món se m’obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!
Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l’ànima nua
sense cap mica de recel.
Estimo l’horta desolada;
el presseguer ensopit quees mor,
i l’arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d’or.
Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!
Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.
Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l’herba virginal.
Digue’m les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil.lament.
Josep M. de Sagarra
CANÇÓ DE L’HOME PARAT
Parat en aquell cantó
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d’on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven -i ells les mirava-
parelles d’enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.
Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l’home no s’hi movia
perquè era l’home parat.
Llums que s’apaguen i encenen,
la fira de la ciutat,
i en el rostre d’aquell home
una amarga dignitat.
Si de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l’home parat.
Es féu un arbre de pena,
es feu un arbre d’espant,
allí, al cantó del carrer,
ple d’orgull i humilitat.
Algú va avisar l’alcalde,
i l’alcalde, un “concejal”,
i el “concejal” els qui duien
la grua municipal.
Com qui lleva un monument
d’un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l’home, l’home parat.
Vicent Andrés Estellés
ROMANÇO
Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,
vindran guàrdies civils
empunyant simitarres,
dos frares del Remei
i el sometent amb arma.
Convictes de mant crim
ens penjaran a plaça,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,
acudirà la gent,
proclamaran l’alarma
i el batlle, modestet,
dirà quatre paraules.
Serà un dia revolt
amb molta tramuntana.
Com brandarem, amor,
tota la santa tarda!
Per veure’ns vindrà gent
de tota la comarca.
Algú dirà: -És molt trist!
I ens mirarà les cames.
Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l’Àsia.
En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades.
Ens farà mal el coll,
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un tremolor a les cames.
Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.
Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.
Quan ja siguem ben lluny,
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.
Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.
Miquel Martí i Pol
LA DAMA D’ARAGÓ
A Aragó hi ha una dama
que és bonica com un sol.
Té la cabellera rossa,
li arriba fins als talons.
Ai, amorosa Anna Maria,
robadora de l’amor…
Ai, de l’amor…
Sa mare la pentinava
amb una pinteta d’or.
Sa tia els hi esclaria
els cabells, de dos en dos.
Cada cabell una perla,
cada perla un anell d’or.
Cada anell d’or una cinta
que li volta tot el cos.
Sa germana els hi trenava
amb una cinteta d’or.
Sa padrina els hi untava
amb aigua de nou olors.
Sa germana més petita
li baixava el lligador;
el lligador que li baixa
és un floc de molts colors.
Son germà se la mirava
amb un ull tot amorós.
-No fóssim germans, Maria,
mos casaríem tos dos.
Anònim
CANÇÓ DE DESPRÉS DE LA PLUJA
El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.
A l’escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.
Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.
Qui puja a la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.
El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
CANÇÓ D’ENAMORAT
– De grat aniria
Fins al bosc de pins
Per matolls i molses
Inventant camins.
De grat aniria
vora un golf segur
on la mar serena
bategués com tu.
De grat aniria
per un viaró
on tu sola fossis
i cap d’altra, no.
Josep Carner
CANÇO DE FER CAMÍ
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
M. Mercè Marçal
CANÇÓ DE SUBURBI
M’agrada l’horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d’aquest paisatge indiferent.
Digue’m les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil.lament.
Josep M. de Sagarra
CANÇÓ DE L’HOME PARAT
Parat en aquell cantó
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
Com qui lleva un monument
d’un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l’home, l’home parat.
Vicent Andrés Estellés
ROMANÇO
Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,
Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.
Miquel Martí i Pol
LA DAMA D’ARAGÓ
A Aragó hi ha una dama
que és bonica com un sol.
Té la cabellera rossa,
li arriba fins als talons.
Son germà se la mirava
amb un ull tot amorós.
-No fóssim germans, Maria,
mos casaríem tos dos.
Anònim
CANÇÓ DE DESPRÉS DE LA PLUJA
El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
CANÇÓ D’ENAMORAT
– De grat aniria
Fins al bosc de pins
Per matolls i molses
Inventant camins.
De grat aniria
vora un golf segur
on la mar serena
bategués com tu.
De grat aniria
per un viaró
on tu sola fossis
i cap d’altra, no.
Josep Carner